General By Taula Salut i Natura
17 de juliol de 2025 Taula Salut i Natura
El paisatgisme i l’arquitectura són claus per imaginar i construir ciutats més verdes, resilients i saludables, on la natura formi part de la vida quotidiana i contribueixi al benestar físic i emocional de les persones. Per entendre com es pot fer realitat el binomi salut i natura des del disseny urbà, parlem amb Yago Cavaller, paisatgista director de biodiversitat de l’estudi Batlle i Roig, que ens comparteix la seva visió i experiència.
Què et va portar personalment a dedicar-te al paisatgisme?
Des de petit m’agradava acompanyar el meu pare, arquitecte, i m’atreia la construcció. Però alhora sempre he estat molt atret per la natura: em sentia a gust fora, observant els paisatges, les plantes, els animals. Aquesta connexió em va fer buscar un camí professional relacionat amb l’exterior. Després de provar diverses opcions, vaig estudiar enginyeria agrícola i em vaig especialitzar en jardineria. Un postgrau en paisatgisme em va captivar: fusionava natura, arquitectura i sensibilitat estètica. Allà vaig conèixer a la Teresa Galí. Vam fer un viatge de fi de curs a París, per visitar jardins, que em va marcar profundament; alguns dels alumnes vam acabar fundant una associació que vam anomenar Agricultura i paisatge. Després vaig treballar a jardineria per entendre bé l’ofici abans d’endinsar-me en projectes propis. Amb el temps, vaig poder combinar teoria i pràctica. Poc després vaig entrar a Batlle i Roig.
El lema de Batlle i Roig és fusionar ciutat i natura. Ho teniu molt present?
Sí, absolutament. El Departament de Paisatge ha estat sempre una mena de bandera de l’estudi, molt visible i reconegut. És el que ens dona prestigi, pel qual hem guanyat premis, apareixem als mitjans i ens conviden a conferències. Batlle i Roig és un referent en paisatgisme tant a escala estatal com internacional, tot i que també fem molta arquitectura.
Al voltant de 40 persones de les més de 190 que conformen l’equip treballen en paisatge. Intentem introduir elements verds també a l’edificació: cobertes verdes, jardins verticals… La integració del verd és a l’ADN del despatx des dels seus orígens. L’Enric Batlle, un dels fundadors, va créixer envoltat de natura i té una sensibilitat molt especial pel paisatge. El primer projecte que van guanyar va ser el cementiri de Roques Blanques, totalment integrat a la muntanya de Collserola, i després el parc de Pegaso. A més, l’Enric també ha contribuït molt des del món acadèmic, dirigint el Màster en arquitectura del paisatge de la UPC que ha format molts joves professionals. Molts d’ells volen passar per Batlle i Roig per aprendre i créixer en aquest camp.
Has vist alguna evolució en el concepte de paisatgisme?
Fa uns anys, el paisatgisme sovint es veia com un apèndix dels projectes d’arquitectura. Fins i tot quasi com si la jardineria servís per tapar els defectes de l’edifici. Però no és així. Una cosa és l’edifici, una altra el jardí, i una altra —molt més complexa— és la relació entre tots dos i amb l’entorn. Com s’integra l’edifici en un espai que pot ser natural o artificial, però que hauria de ser molt més que amb una façana o un decorat.
Durant molt de temps, als paisatgistes se’ns ha considerat gairebé decoradors d’exteriors. Crec que en part en té culpa el llenguatge que s’ha fet servir: parlar d’“espècies ornamentals” ha contribuït a desvaloritzar la vegetació. Quan diem “ornamental” estem obviant que una planta és molt més que quelcom que fa maco: és un ésser viu capaç de fer fotosíntesi, de filtrar l’aire, d’absorbir aigua de dos metres de profunditat, que ens aporta salut i benestar. Però si només la valorem per l’estètica, la degradem.
S’ha anat incorporant una mirada més ecològica en els projectes?
Sí. L’esteticisme va portar, per exemple, a privilegiar espècies exòtiques que potser són molt vistoses, però que sovint van en contra de la biodiversitat local. Insisteixo en recordar que un dels majors problemes ambientals del planeta és la pèrdua de biodiversitat. Per això ja no puc justificar mai més utilitzar espècies que no siguin autòctones. Perquè són les espècies locals les que alimenten la fauna local, i si les substituïm, trenquem aquest equilibri. Fent paisatgisme potser no arreglarem el món, però sí que podem tenir un efecte pedagògic.
Com es tradueix això en els projectes concrets?
No només es tracta d’escollir espècies autòctones. També cal aplicar estratègies per retenir i gestionar l’aigua. Plantar en zones on l’aigua s’acumula, on el terreny la pot filtrar. Construïm basses i fem servir sistemes com els SUDS —Sistemes Urbans de Drenatge Sostenible—, que eviten l’ús d’embornals tradicionals i permeten que l’aigua s’infiltri al sòl.
A Calafell vam crear un parc fa un any amb una aposta molt clara: sense reg. Més del 90% del que vam plantar ha sobreviscut. L’objectiu era recrear hàbitats mediterranis reals. Només hi ha algunes boques de reg i una mànega per si cal regar puntualment. I funciona
La manera de retenir l’aigua ja la tenien clara els nostres avis. Per exemple amb els murs de pedra seca. M’explicaven que els margers començaven un mur, i la pròpia escorrentia anava acumulant terra rere el mur. Una generació després, ja s’hi podia plantar. I la següent, collir olives. Era una manera de crear sòl i fer-lo productiu. Aquest coneixement ancestral és plenament vigent. Això ens reconnecta amb les solucions basades en la natura: mirar què fa la natura i reproduir-lo. És fixar-se en la natura, aprendre’n i actuar de la manera menys impactant possible.
S’estan incorporant criteris de biodiversitat i sostenibilitat?
Sí, però no tant com ens agradaria. Hi ha una evolució, però encara molt condicionada pel marc normatiu o per altres interessos. Hi ha projectes derivats de compensacions per edificació que no sempre tenen la biodiversitat com a prioritat. El disseny pot incloure vegetació, però sense repensar realment la relació amb el medi.
Ara bé, en alguns casos sí que es veu una voluntat de canvi. M’agradaria que les bases dels concursos fossin més valentes i, per exemple, obliguessin a no utilitzar sistemes de reg automàtic, que demanessin només espècies autèctones, adaptades al clima, i que pensessin el projecte perquè pugui viure amb el mínim manteniment. Això ja seria una aposta real per la sostenibilitat i la resiliència davant el canvi climàtic.
I com es contempla la funció social dels espais verds?
Els parcs són molt més que espais bonics: poden ser llocs per jugar, descansar, relacionar-se… per l’amor! Hi ha una dimensió afectiva i sensorial que de vegades oblidem. Quan dissenyem un espai verd, podem incorporar elements que permetin aquesta connexió emocional amb la natura. El biollac que vam fer a Igualada, amb aigua regenerada, peixos i algues filtradores, n’és un exemple: un espai viu que acosta la natura al ciutadà.
I aquesta connexió, aquest “sentir-se natura”, és també una forma de salut. Quan camines per un jardí i hi veus una papallona, un niu o una planta florida, potser no estàs salvant el planeta, però t’estàs reconciliant amb ell. Nosaltres, com a paisatgistes, no salvem el món, però podem fer una feina pedagògica, de sensibilització. I això té un impacte enorme, perquè transforma la manera com la gent mira, viu i estima la natura urbana.
Darrere un jardí sempre hi ha alguna cosa més…
El jardí no és només un espai amb plantes. Per mi, el jardí és la fusió de tres coses: natura, art i societat. És un espai on la natura pot florir, però també on hi ha expressió i convivència. És un lloc per sentir-nos part d’un tot, per retrobar-nos amb el nostre costat més animal, més viu. Ha una dimensió vital, que connecta el jardí amb el plaer, amb la salut i amb l’experiència humana més profunda. També se sol dir que el que fa que un espai esdevingui jardí és la presència d’un jardiner: algú que cuida el lloc, que observa, que tria què creix i què no, que acompanya la natura amb sensibilitat i respecte. Podem tenir un solar amb vegetació salvatge, un bosc, un camp agrícola… però només serà un jardí quan hi hagi una voluntat humana de cuidar-lo, de dialogar-hi. És una simbiosi entre natura i cultura.
Creus que la connexió amb la salut ha entrat en la visió?
Sí que en parlem. Hem fet projectes per hospitals, per Sant Joan de Déu i a Tortosa, on hem introduït els jardins terapèutics. Amb Sant Joan de Déu estem fent un projecte important per a una nova consulta que dialoga molt amb l’entorn.
A Sant Cugat hem fet un anàlisi per avaluar el tipus de disseny en relació a la resposta de confort climàtic: amb els mateixos metres quadrats de verd, hem comparat dissenys i hem mesurat temperatura, humitat i confortabilitat. Resulta que gràcies a dissenyar d’una manera determinada, concentrant el verd en una pastilla central i a connectar-lo amb la resta d’edificis, provoques que en aquell barri es visqui molt millor que no pas amb l’altre, tenint els mateixos metres quadrats de verd. Diriem que una peça gran amb vegetació frondosa i connectant el verd amb la resta de la ciutat té més impacte. El concepte de connectivitat és important. Tan pel clima, com per les persones i per la biodiversitat.
Molts pobles tenen els “itineraris saludables“, que és un concepte que juga també amb la connectivitat dels espais verds. La connectivitat per la conservació de la biodiversitat i també perquè la gent pugui accedir amb itineraris de salut a la natura. Precisament a Olot estem estem intentant connectar els espais del volcans amb el riu. Estem participant en un estudi amb diferents especialistes on volem que el vincle amb la natura sigui important, també des del casc antic.
Però també és important poder mantenir àrees sense accés al cor dels parcs com a refugis de biodiversitat, basses naturalitzades….
Insistim que cal explicar tot aquestes aspectes als clients, perquè no retallin la part de paisatgisme d’un projecte d’edificació. I un bon element és saber que és un dels més apreciats pels residents que ja estan vivint (a banda de la seguretat). Els pressupost de jardineria, respecte a l’edificació, no arriba ni a una dècima part, però sempre estan amenaçats. En això és una mica la història de sempre.El discurs va evolucionant, però encara no està consolidat, i sobretot, no està definit com a obligatori.
Haurien de ser més estrictes les ordenances?
Probablement haurien de definir més bé els criteris de biodiversitat i de salut. Ara hi normes de mínims, per exemple, amb les compensacions per tala d’arbres. Crec que si els consistoris creuen realment la importància de la natura urbana per la salut pública, aixó s’ha de reflectir a les ordenances. Ho han de creure i han de saber-ho explicar. Però la realitat és que, a hores d’ara, el verd, al final, sempre queda supeditat. De tots els serveis municipals encara és el que té el pressupost més baix. I molt sovint s’adjudica a qui no té coneixements: falta ofici, formació, mirada, i una visió sensible.
Apostar pel verd té un retorn…
L’avantatge és que realment és molt més eficient que altres inversions: cada euro que s’inverteix en verd multiplica el seu valor. El verd fa guanyar valor, no només en valor patrimonial, sinó que presència, percepció, impacte social… Les solucions verdes de la natura són molt més barates. L’impacte social i el valor continua multiplicant-se amb el temps, és etern! Els arbres grans, els jardins històrics, la gent ho valora, i a sobre estan oferint beneficis ecosistèmics a la ciutat. Quan es critica que necessita manteniment, cal recordar que tot en necessita, i hi ha intervencions “dures”, que solen ser molt més cares, que no aporten beneficis ecosistèmics. Els euros que es dediquen a l’edifici automaticament perden valor.
En realitat també sóc contrari al concepte de “manteniment”: la vegetació funciona sola, no necesita que la mantinguin, però com a ésser viu un jardí necessita cures. Un jardí és una cosa dinàmica, viva, amb moviment, no es pot mantenir, com si fos una cosa estàtica. I com el cuides? Observant, mirant, escoltant, llegint i actuant. Per això connecta, clar, amb tot el que són els processos naturals de conservació, on intervens quan hi ha un problema que l’has d’ajudar, però, si no, en principi la natura sap perfectament com evolucionar.
En més d’una ocasió enfront un encàrrec, a l’anar a visitar el lloc, cal reconèixer que la millor intervenció que es pot fer és no fer res. De vegades sona una mica radical en la meva professió, però crec que cal ser honest i fer pedagogia de perquè no fer res és la millor opció.
Hi ha molta teoria darrere la jardineria
Darrere la jardineria i el paisatgisme sempre hi ha hagut una gran component filosòfica, que recullen tots els llibres de teories dels jardins: des dels jardins de l’Edèn a Mesopotàmia, a Egipte.. Totes les tradicions i religions connecten amb el mite del jardí, el paradís perdut, i continua essent un tema molt cultural. Darrere del jardí hi ha natura, i també art, filosofia, història… És un tema dens, no és frivolitat, no és només estètica. Hi ha cor, hi ha amor, hi ha moltes altres coses. I a l’hora de pensar, projectar i cuidar un jardí es tracta de tenir una mirada molt atenta i curosa i sensible: caminar molt, observar, parlar, i decidir si ara passo la segadora per crear un ecotò, o per obrir un pas, o deixar el prat sense segar per afavorir la biodiversitat, flors, llavors, papallones, marietes, ocells, ratpenats…
En cert sentit acompanyar un jardí al llargs del anys és com acompanyar un infant que saps que acabarà com a adult que anirà sol.
Ara som en aquesta sensibilitat. Però cal recordar que la relació de les persones amb la natura ha estat diversa, i, també, per exemple, el bosc sempre ha estat “el lloc perillós”, amb llops o bandolers o bruixes, on et podies perdre entre vegetació i foscor i barrancs, en contrapartida al jardí, que era la natura amable.
Quines son les principals dificultats que trobeu?
Que el verd encara no s’acaba de valorar. Sempre és com el germà petit, pobre i despistat. Però la pandèmia va fer aflorar una nova cultura del verd, la conscienciació ciutadana, la sensació que realment aquest món ens l’estem carregant… Cada cop hi ha més consciència del valor del verd, però encara costa que qui ha de finançar-hi aposti decididament; tot i així, és un procés, i cal ser optimista: pas a pas anem avançant.
Estem presenciant a un canvi en el model en la gestió de la jardineria pública?
Sí. Hi ha un gestió molt més naturalitzada en molts municipis. Pero queda molt camí per recórrer, perquè continua havent una gestió molt deficient. Molts professionals quan van a formacions han de desaprendre moltes de les coses que feien abans: estils de poda, segues continuades, molta intervenció … Es continuen veient accions molt poc comprensibles, com segar prats florits de talussos on no ha de passar ningú… Potser en un futur qui cuidi els jardins haurà de fer més tasques de seguiment de biodiversitat i no tan de tallar i desbrossar.
Us relacioneu amb el món naturalista…
Hem fet algun projecte amb parcs naturals. Precisament una de les iniciatives més famoses de l’estudi és la restauració de l’abocador del Garraf, completament integrat al Parc del Garraf. També hem fet projectes a El Prat i a Gavà al Delta del Llobregat on han hagut associacions com representants de l’administració pública, del medi ambient, de la Generalitat…
Parlant de Salut i Natura….
Crec que es comencen a incorporar els criteris de salut i natura, però encara no estan prou consolidats. Els que ja hi treballem, ho tenim integrat, però encara cal explicar-ho i justificar-ho tot sovint.
Ara bé, el fet que la pèrdua de biodiversitat hagi pujat al rànquing de problemes globals et dona un argument molt potent. I quan parles de salut, la gent s’hi fixa més. Diuen: “Ah, si això és tan important per la salut, potser sí que ho hem de fer.” I aquest enfocament és relativament nou, però molt útil.
Ara, una altra cosa és que després s’hi inverteixi… Però com a argument, pesa molt.
I el treball multisectorial?
S’en parla molt, però crec que en realitat es dóna molt menys del que seria desitjable. És cert que hem parlat amb metges pels projectes que hem realitzat amb hospitals. Consultem especialistes perquè portem molts anys fent jardins de papallones, creant espais per ocells, hotels d’insectes pol·linitzadors, basses naturalaitzades pels amfibis… Hem parlat amb educadors, entenent el paper lúdic i educatiu que pot tenir un parc urbà: com a espai jugable, i espai d’aprenentatge naturalista, des de la geologia, posant en valor les roques i els fòssils, a la biologia, amb la flora, compresa la fusta morta, i la fauna. I llavors li posem nom als racons: fem el parc de l’aprenentatge, el parc de la biodiversitat, el parc dels fòssils…I es poden fer propostes lúdiques: plafons informatius amb les espècies que hi ha, les papallones que trobaràs… De vegades funcionen i d’altres no, però l’objectiu és sobretot pedagògic.
Amb alguns ajuntament hem incorporat les plantacions populars. Es genera un vincle bonic amb els veins, que quan passen pel lloc van “a veure com està el meu arbre que vaig plantar” i poden explicar als fills · “Mira, aquest és el meu arbre. Mira quina ombra fa, que xulo.”.
I en aquest escenari, quin paper pot tenir la Taula de Salut i Natura?
Crec que té un paper important. Teniu capacitat per arribar a molts municipis, tècnics municipals, alcaldes… A través de les xerrades, jornades, els temes que toqueu. Donar a conèixer projectes, organitzacions i iniciatives. Com els que posen en valor els serveis ecosistèmics: la feina que fa la natura gratuïtament. Entre aquests el més important, per mi, és el servei de salut.
Amb quin repte ?
El repte és que la gent prengui consciència, que apreciï el verd, que s’adoni del que ja fa dècades que s’estudia, que ho interioritzi, que s’expliqui… Per mi, el repte principal és que donem el valor que té el verd a la ciutat, deixant de centrar-nos només en l’estètica del verd i posar èmfasi en els seus efectes en salut i la biodiversitat. Al final, la biodiversitat és salut: nosaltres necessitem una mica de “contaminació” també per ser feliços, en el sentit que necessitem interacció entre humans i amb les altres espècies: animals, plantes… Si ens allunyem de la natura, ens disminuim com a societat: la cultura, el futur i el progrés no poden estar allunyades de la natura com ho han estat fins ara.